“El sabater del Rif”, de Joan Miquel Roig Mestre

El premio Roc Boronat está dedicado a la memoria del escritor y político republicano que le da nombre, que fue promotor del Sindicato de Ciegos de Cataluña.

El premio ROC BORONAC tiene dos grupos: uno para personas ciegas y con discapacidad visual grave y otro, de novela breve, abierto a todos.

En 2017 en la categoría exclusiva para escritores ciegos o con discapacidad visual grave, Joan Miquel Roig Mestre ha ganado en el apartado de prosa con la obra ‘El sabater del Rif’. El premio está dotado con 900 €. El apartado de poesía ha quedado desierto.

Joan Miquel Roig Mestre es funcionario con habilitacion nacional, con ejercicio desde el 2016 en el ayuntamiento de Navás (Barcelona).

http://boletinnoticiascatalunya.once.es/tematica/esports-cultura-i-oci/el-sabater-del-rif-de-joan-miquel-roig-text-integre-del-guanyador-de

 

‘El sabater del Rif, Joan Miquel Roig’

L’Hostal es trobava a les afores de la ciutat, hi varem arribar aquella tarda i fou el primer cop que varem veure aquella escala que conduïa al hall de l’establiment.
A dins el destarotat edifici ens va rebre la propietària, una dona grossa i extravertida que va parar la conversa per queixar-se al xofer d’una galera perquè el seu cavall blanc es menjava els clavells de l’entrada de la pensió.
Efectivament, davant el vell edifici hi havia una placeta de forma ovalada on s’amuntegaven les galeres i els animals tractors d’aquelles, a més dels conductors, que eren homes grollers i suats que feien tertúlia a l’ombra d’una palmera mentre fumaven esperant clients.
La primera impressió de l’hostal fou decebedora, la propietària ens va fer poc cas i de forma desinteressada ens va donar la clau de l’habitació situada al tercer pis.
Hi varem pujar en un lent i trontollant ascensor en forma de gàbia que deixava percebre l’olor de fritura de la cuina i els comentaris que sobre nosaltres feia la propietària amb una amiga seva que feia una espècie de ganxet a una camilla situada al costat de la desordenada recepció.
Al primer pis es sentiren crits d’un home i plors d’una dona mentre que al segon pis es varen poder apreciar els gemecs d’una parella treballant en l’acte sexual.
Per sort el tercer pis estava en calma i després del viatge en l’atrotinat elevador, varem decidir que no hi tornaríem, varem arribar a l’habitació que se’ns havia atorgat.
El rètol que indicava el número havia caigut i havia estat substituït per un paper arruat on s’hi podia llegir la xifra “307” escrita de forma matussera en llapis.
La porta era mig oberta i a l’interior de la petita estança hi havia una dona menuda vestida de negre que escombrava el terra mentre feia com xiuxiuejar.
Tímidament varem tocar a la porta i no varem obtenir resposta així que varem entrar a l’habitació i varem saludar. Com que no ens sentia la vaig cridar més fort i res de res.
Devia ser sorda, vaig pensar, i li vaig anar a tocar l’esquena per advertir-li de la nostra presència quan va veure la meva ombra i va xisclar abruptament mentre instintivament em clavava el pal de l’escombra al llom.
De la sorpresa vaig caure al terra i la dona es va disculpar amb una lleu reverència mentre desapareixia veloçment de la cambra.
A l’estança només hi havia una finestra però aquesta no donava a l’animada plaça principal sinó a una vella fàbrica, que després sabríem que era de sabates, i a una sèrie de casetes que devien ser emprades pels treballadors d’aquella.
De les xemeneies d’algunes d’aquelles humils casetes de coloraines hi sortien breus cortines de fum que es perdien al cel grisós de l’horabaixa.
Mentrestant, un grup de nens jugava a futbol al carreró enfangat i un altre grup d’adolescents encalçava un gat que es va enfilar a una palmera i, des d’allà, intentava protegir-se de les pedres que li llançaven aquells joves.
Després de contemplar, com a extasiats, aquell espectacle costumista, ens varem decidir a cridar l’atenció als joves, cosa que feu que deixessin de llançar pedres a l’animal enfilat per començar a tirar pedres cap a la façana de l’hotel, contra nosaltres.
Ràpidament ens vàrem decantar de la finestra i jo vaig aprofitar per a cercar el lavabo. Aquest es trobava al fons del passadís i era una cambra quadrada que, malgrat l’existència d’un breu finestró, desprenia una agra olor a resclosit. Enfront de la porta s’hi trobava un brut mirall amb un lavabo d’on destacava una aixeta rovellada i de la qual rajaven indefectiblement unes constants gotes d’aigua.
A l’esquerra una cortina mig esqueixada ocultava una dutxa amb alguns pèls de diferents característiques mentre que el vàter, de plàstic, reclamava una intensa neteja.
Evitant estar-hi més temps del que era estrictament necessari, vaig tornar a la cambra on el meu germà, que s’ho mirava des de la distància, va ensenyar-me les dues pedres que havien entrat a l’habitació.
Em va explicar que, després d’un apogeu bèl•lic, en que els joves futbolistes també s’hi havien sumat, la cosa va anar de baixa.
S’acostava l’hora del res i des de les mesquites properes es varen començar a sentir els respectius crits a l’oració. En aquella època encara no havien arribat a aquell indret els transmissors magnètics ni els micròfons, així que els clergues havien de deixar-se la veu per salvar les ànimes.
Una vegada va acabar aquest, varem baixar l’escala i ens varem dirigir a un carreró on els nostres contactes ens havien indicat que hi trobaríem una barberia. Després de les salutacions de rigor, li varem preguntar al propietari per l’assumpte que ens portava a aquell indret i davant la nostra desesperació, no en va saber res.
Era una barberia obscura, ja que l’estretor del carrer feia que no s’hi filtrés massa llum, i el fluorescent que restava penjat del sòtil, a sota dels dos miralls on s’asseien els clients, no tenia gaire potència.
Malgrat tot, i per aprofitar el trajecte, li varem demanar que ens afaités, cosa que va fer amb una navalla vella i mig rovellada, i escatimant, en la meva opinió, l’escuma que emprava.
Sigui com sigui, he de dir que tenia una tècnica molt depurada i, malgrat la seva edat avançada, l’operació es va saldar sense ferides rellevants, almenys per part meva, ja que el meu germà va rebre un tall considerable aprop de l’orella esquerra que li feu brotar un prim raig de sang vermella.
Abans de marxar, però, va entrar un vellet venerable amb una llarga barba blanca i, de casualitat, volent construir una d’aquelles converses banals de barberia, l’amo del local li va preguntar si coneixia el subjecte que ens interessava.
Aquell vell, després de gratar-se uns segons la peluda barbeta, va assentir lentament i ens va indicar que ens hi podia acompanyar. Així que varem sortir de l’establiment i a la velocitat que li permetia la seva cama coixa, ens varem dirigir cap a una caseta situada a la cantonada d’aquell carreró amb una via un poc més ampla.
Varem tocar el timbre escardat i uns instants després es va obrir una porta al segon pis i un home amb bigot gris ens va mirar estranyat però en veure el vell el seu semblant es va asserenar i ens va convidar a pujar. Havent agraït a l’ancià la seva amabilitat, varem enfilar l’estreta escala fins al segon pis i aquell home ens va obrir la porta vestit amb una túnica blanca.
Li varem donar les gràcies d’avantmà i ens va convidar a passar mentre encenia el fornet per encalentir aigua. Ens va oferir té i pastes mentre ens asseiem a un sofà marró, a prop de la finestra entreoberta des d’on ja es podia contemplar la lluna.
Després d’explicar-li breument que ens portava per allà va escopir al terra i va parlar.
Fa més de quaranta anys que no xerro mallorquí, i ja no sé si me faré entendre com voldria. Mallorca és per jo un record llunyà de la infantesa i la joventut, un lloc on hi tenc les arrels però poca cosa més.
Ma mare va morir quan va néixer n’Antònia, la meva germana petita, quan jo tenia sis o set anys. A partir de llavors, vivia amb la meva germana i mon pare, que era sabater  i del qual vaig aprendre l’ofici als vuit o nou anys. Vaig anar creixent i vaig ser cridat a files, amb la mala sort que em va tocar servir a Ceuta. Ja te pots imaginar, jo que no havia agafat mai un barco en vaig haver d’agafar dos de seguits. Primer me vaig acomiadar de mon pare i n’Antònia al Port de Palma, agafant-ne un cap a Alacant i d’allà, quasi sense conèixer la ciutat, agafant un camió fins a Almeria, des d’on varem embarcar un altre pic cap a Ceuta.
Jo no havia vist mai cap moro i vaig quedar ben regirat en veure les dones ben tapades com a monges i els homes tan barbuts. Això contrastava molt amb les modes que havia portat la República a Espanya, en que les dones començaven a fer feina i fins i tot votaven…
Però a Àfrica les coses no havien avançat tant. Hi havia molts militars que renegaven d’aquella república que consideraven que portava el país cap a la ruïna. Jo ja me veia venir la mala maror i el 36, quan els rojos varen guanyar les eleccions, vaig veure que allò no acabaria bé i vaig cercar un pla per no anar a la guerra.
N’Ahmed era un company del regiment que, tot i això, era dels que els peninsulars anomenaven despectivament indígenes. Era originari d’un poblet per devers el Rif i alguna vegada, quan estàvem de permís, l’havia acompanyat i havia vist el seu poble.
Idò quan al juliol del 36 varen anunciar mobilització general, aquella nit ens varem escapolir per una claveguera i ens varem refugiar a casa d’uns familiars llunyans d’ell, que ens varen acollir uns dies fins que espassés el trull.
L’endemà de la fugida podíem veure des del terrat com marxaven els vaixells carregats de soldats moros cap a la Península per auxiliar als rebels.
No vaig fugir per por, vaig fugir perquè no volia participar en aquella traïció. Jo mai he entès això de la política, però mon pare era socialista i m’havia inculcat els valors republicans i progressistes. Per això no conculcava amb aquells homenots simples i violents, entenia que anar amb ells hagués estat un cop contra el meu pare i tot el que m’havia ensenyat
Les dones de la família ens informaven dels moviments al carrer. Ens deien que havien quedat molt pocs soldats espanyols i no creien que els pocs que hi havia anessin a perseguir dos simples desertors. Tot i això, la por hi era ja que tots dos sabíem el que feien amb els desertors: No hi havia cap més sortida que el patíbul.
Així que, una nit, varem agafar provisions com ara menjar i aigua i ens varem endinsar en aquells carrers deserts. A cada cantonada ens aturàvem i guaitàvem per no trobar-nos ni els serenos ni les patrulles. D’aquesta manera, varem aconseguir sortir de Ceuta i, abans de que claregés, ja ens trobàvem lluny de la ciutat.
Gràcies a n’Ahmed, els indígenes ens ajudaven donant-nos menjar i deixant-nos descansar de dia per seguir el camí de nit.
Va ser un viatge llarg i penós, ja que caminar de nit per camins desconeguts i amb la incertesa de no saber si et persegueixen es fa insuportable. Sigui com sigui, d’aquesta manera vàrem arribar a n’aquesta ciutat de províncies que es trobava baix el domini dels francesos.
Tot i estar lluny del domini espanyol, encara tenia por de que els legionaris no fessin una expedició per tal de saquejar aquelles terres i cercar els desertors i els republicans fugits. Era una por irracional ja que, ben mirat, els legionaris prou feines tenien amb fer la guerra a la Península i els francesos no haguessin permès una cosa així.
A poc a poc em vaig anar acostumant a aquesta terra i la seva gent. Primer vaig aprendre uns mots en francès i àrab, ja que n’Ahmed me n’havia ensenyat unes quantes paraules i eren les llengües oficials. Després, però, em vaig anar atrevint amb la llengua tamazight que, tot i no ser oficial, tampoc em va costar gaire d’aprendre perquè era la que parlava tothom en àmbits familiars i amb les seves amistats.
Pel que fa al menjar, i salvant el fet de que aquí no mengen porcs, era bastant semblant que a Mallorca, tot i que empren espècies un poc diferents.
Un oncle de n’Ahmed era never, així que em vaig oferir a ajudar-lo. Em pagava poc però era un home molt bo i en vaig aprendre moltes coses. Pujàvem a les muntanyes de per aquí que tenen neu perpètua i en carregàvem un mul que devia arribar ben fresquet. En arribar als pobles i a les ciutats la veníem i la gent l’emprava per a fer gelat pels al•lots i conservar els aliments.
Moltes vegades vaig pensar que, en tornar a Mallorca, podria fer el mateix a la Serra de Tramuntana però mira-ho, ni hi he tornat ni fa falta ja aquest ofici, amb aquests aparells moderns que instal•len…
Al final me’n vaig cansar en poc temps perquè era una feina molt dura, escalar una i una altra vegada aquelles muntanyes tan altes… Ja me diràs!
Per això vaig decidir que volia dedicar-me al meu ofici, fer de sabater. Com ja deus saber, l’havia aprés de jove i durant la mili l’havia tornat a practicar, arreglant les velles botes que ens feien reutilitzar fins que ja no quedava res condret.
Al principi em posava a un cap de cantó devora la mesquita els dies de mercat i tot i que era estranger, a poc a poc la gent m’anà confiant les seves sabates i, amb la traça que Déu me va donar, quedaven contents amb la feina que els feia.
Dos o tres anys després, ja no ho record amb exactitud, vaig obrir un petit establiment aquí baix, per poder atendre millor la concurrència i perquè al carrer hi feia molta calor.
Les coses m’anaven bé i pensava que ben aviat me’n podria tornar a cases però no arribaven bones notícies del front. A l’abril del 39 ens va arribar la nova de que els colpistes s’havien fet amb la capital i que s’havia acabat la guerra.
Aquell dia vaig plorar molt, pel meu pare i els seus ideals, i per tots els companys que devien haver mort en aquella guerra absurda entre germans…
Però no havia acabat tot ja que, aquell mateix any, ens va arribar la notícia de la Guerra Mundial. Els pocs francesos que hi havia a la regió estaven esverats i temien una insurrecció indígena però no es va produir.
Els nazis eren pel nord d’Àfrica i pareixia que no tenien aturador. Tothom parlava de quan arribarien al Marroc i que passaria amb els jueus d’aquella zona. En aquest punt he de dir que allà també hi havia famílies de les que a Mallorca anomenaven xuetes, descendents dels jueus. De fet, els vells d’allà me contaren que quan foren expulsats pels Reis Catòlics, els moriscos i els jueus es varen refugiar plegats per aquestes terres.
Però la sang no va arribar al riu, com solen dir, i els aliats varen desembarcar a prop d’aquí i varen presentar batalla als feixistes. Tot i que duien la bandera francesa, tots eren africans i asiàtics, i tinc entès que hi havia també alguns republicans espanyols que havien aconseguit fugir…
En aquells moments, vaig estar temptat d’incorporar-m’hi però vaig pensar que, en el fons, aquella no era la meva guerra i que jo ja n’havia tingut prou.
Però la guerra no va acabar allà, de fet, amb el final de la Segona Guerra Mundial es va enfortir el moviment anticolonialista amb el sultà, que després seria coronat rei, Mohamed V.
Així, després de diverses revoltes que per sort varen tocar només indirectament aquesta ciutat; es va proclamar la independència però, així i tot, no va arribar la pau. Les tribus rifenyes es sentien maltractades pels àrabs i hi va haver una guerrilla que va lluitar contra les tropes reials, amb una mortaldat considerable…
No heu d’oblidar que el Rif va esdevenir un estat autoproclamat durant la dècada dels anys vint quan, després del que els espanyols anomenaven desastre d’Annual, Abd-el-Krim es va erigir com a cabdill.
En aquella confrontació hi varen lluitar molts mallorquins a l’altre bàndol mentre el pirata Joan March venia armes noves als insurrectes i armes de segona mà als corruptes generals espanyols. I és que com em deien amb freqüència, els mallorquins sempre heu de venir a emprenyar!
Però deixem de parlar de guerres i xerrem un poc d’amor… Al poble jo estava mig enamorat de na Margalideta de Son Orlandís, la filla del forner del poble. Era una al•lota rossa d’ulls verds que tenia captivat a mig poble. Jo me sentia afortunat perquè, alguna vegada, l’havia agafada de la mà mentre tornàvem de custura.
Mentre feia el servici hi vaig pensar moltes vegades però vaig imaginar-me que ja devia festejar algú altre, de ben segur algú de bona família o dels vencedors de la guerra.
En tot cas, quan vaig arribar aquí el meu amic em va dir que em trobaria una bona dona per casar-me i així ho va fer. Després de diverses reunions familiars em va presentar una cosina seva per part de mare, na Khadija.
Després de festejar uns anys ens varem casar pel ritus musulmà. Jo sempre he estat un poc descregut i no em va saber gens de greu canviar-me de religió si era per una bona causa… I aquella dona era una bona causa. Era una morena de rostre seriós i captivador, amb una rialla blanca com la neu i uns ulls obscurs i uns cabells llarguíssims…

Mentre ens deia aquestes paraules va mirar el rellotge i se’n va adonar que era molt tard. Nosaltres ho varem entendre i varem convenir que hi tornaríem al dia següent perquè ens expliqués que havia passat amb la seva dona.
Així que emocionats ens varem acomiadar efusivament i varem tornar a l’hotel on la mestressa ens va mirar amb cara de pocs amics, recriminant-nos sense paraules l’hora que havíem tornat. Tot i així, ens va portar dos plats del que després sabríem que era couscous amb xai i verdures.
Desprenia una olor molt forta a la que no hi estàvem acostumats però, malgrat tot, ens ho varem menjar i ho varem trobar molt bo. Anys després, havent demanat la recepta, encara el cuinava a Mallorca…
L’endemà, tal com havíem convingut, varem dirigir-nos al piset i ens va convidar a esmorzar de cafè i pastes típiques d’allà. Ens va explicar que ja estava mig jubilat i no passaria res si obria la botiga una mica més tard.
Així i tot, havent acabat de menjar varem baixar a la planta baixa de l’edifici on va obrir el negoci i ens varem asseure mentre ell adobava sabates. Va començar a parlar:

Com vos explicava, aquella mora jove era preciosa i vos puc garantir que jo també anava de jo però al principi la relació no va ser fàcil. A la seva família no li feia gràcia que es casés amb un estranger infidel. Però a força de perseverar vàrem obtenir l’aprovació de tots i quan ens casarem ens mudarem a viure aquí.
Encara que ho varem intentar molts d’anys, no hi va haver manera de que em donés un fill… No sé si era problema meu o seu però la qüestió és que ella va morir d’un càncer fa sis anys. Ho vaig passar molt malament i en aquells moments, em vaig plantejar tornar a Mallorca, però vaig entendre que la seva família ara era la meva família i, en canvi, a Mallorca no sabia qui hi trobaria… Bé, sabia que en Franco i els militars de qui havia fugit eren al poder, i no els faria gràcia que un desertor els anés a visitar!
M’hagués agradat que la meva llengua no es perdés i poder transmetre-la a la meva descendència però no ha estat possible. Sóc un home vell i sol que viu a una terra  llunyana… I ara, tants d’anys després, apareixeu vosaltres!

En aquest punt, li varem explicar que la nostra mare, la seva germana, mai ens havia parlat d’ell ja que tot el poble sabia que era un desertor republicà i un covard.
Sort que el nostre padrí, tot i ser socialista, era tímid i no s’havia vindicat massa públicament als cafès de la vila, així que va passar la purga dels feixistes, no sense evitar en alguna ocasió l’oli de ricino.
La seva filla gran festejava amb un cap de la Falange, el nostre pare. Ella, a diferència del seu germà, era molt de dretes, a causa de les idees que li havien inculcat des de l’Acció Catòlica. Per això, mai ens va parlar del nostre tiet per evitar l’oprobi de tenir un germà desafecte. A més, el donaven per desaparegut, cosa que equivalia a ser mort.
Ells no contemplaven, però, que lluny de l’Espanya feixista, una mica més al sud; s’hi trobava un país que, tot i els protectorats, conservava la seva forma de vida ancestral.
Allà, com ens va explicar, l’anticolonialisme va guanyar pes i una dècada després es va aconseguir la independència, concedint la nacionalitat a aquell cristià mig convers i mig descregut que vivia entre ells.
Amb el pas del temps, es va fer un lloc en aquella comunitat sense saber res més dels seus orígens.
Nosaltres, per la nostra banda, quan vàrem créixer vàrem anar a estudiar a Barcelona i allà ens varem familiaritzar amb els moviments estudiantils i també amb els objectors de consciència. Aquest darrer terme repugnava especialment al nostre pare, que un dia enmig d’una discussió ens va amollar que no havíem de ser tan covards com el nostre tiet desertor.
Allò, lluny de fer-nos oblidar les nostres idees, va atiar la nostra inquietud, amb la qual cosa vàrem decidir investigar sobre aquell desconegut.
Tot i el que pogués semblar, vàrem trobar la complicitat de la nostra mare, que, tants d’anys després, mostrava algun sentiment semblant al remordiment i a l’enyorança del seu germà gran.
Primer varem descobrir que durant el servei militar havia estat destinat a la ciutat de Ceuta i, des d’allà, mesos després diverses pistes ens havien conduit a aquella remota ciutat perduda del Rif marroquí.
Quan varem saber que li havia tocat Ceuta, varem aconseguir accedir als arxius militars i varem descobrir que, efectivament, havia estat donat per desaparegut com a desertor. A partir d’aquí ens varem traslladar a Ceuta on els vells del lloc ens varen explicar que hi havia llegendes que parlaven d’aquells soldats espanyols que havien desaparegut i s’havien volatilitzat en l’entorn de les muntanyes.
I així, varem anar resseguint la possible ruta que varen seguir, tot preguntant a diversos poblets i llogarets, en que a canvi d’un bolígraf o d’un caramel, els nens ens portaven davant els savis del lloc i ens traduïen, ja que molts d’aquells ancians no parlaven ni francès ni espanyol.
Al final, totes les hipòtesis apuntaven a la ciutat on érem, així que des de la nostra base que havíem establert a un hotel de Ceuta, varem preparar l’expedició que creiem seria definitiva, reservant a l’únic hostal que hi havia en aquella ciutat.
Després de diversos dies de conversar amb ell, i de conèixer la ciutat, ens varem donar per vençuts. Per una banda, l’havíem conegut i havíem recuperat per uns anys la seva memòria i el seu nom però, d’altra banda, no varem aconseguir que tornés a viure els seus darrers anys de vida a l’illa que l’havia vist néixer.
El meu germà va morir recentment i ara que a mi també m’arriba l’hora, he volgut deixar per escrit aquestes línies amb l’objectiu de que, algun dia, algú desenterri la memòria d’aquell mallorquí anònim que fou ben acollit en terra de moros, per recordar a les generacions futures que, més enllà de credos, costums i llengües; totes les persones d’una i altra banda de la Mediterrània compartim desitjos i anhels derivats de la nostra condició humana, com són la voluntat de viure tranquils.
Per tant, més enllà de les migracions i els èxodes a que ens veiem forçats per motius diversos, les persones volem viure en pau i llibertat, amb la nostra família i dels fruits que doni el nostre treball.